En una de les seves punyents paradoxes, l'escriptor Samuel Beckett, per a qui Robert Ryman va fer el 1989 sis aiguatintes que van acompanyar un dels seus últims textos, Nohow on, afirmava: «És agosarat, oi? I, a sobre, és figuratiu!». Una apreciació que difícilment repetiria ningú davant la inacabable successió de pintures blanques o gairebé blanques, generalment en format quadrat, fetes sobre els suports més variats -des del lli o el cartó fins al coure o la fibra de vinil-, i una superfície brillant o mat, rugosa o en què la pinzellada mostra el seu gruix i el seu gest, que componen l'obra d'un dels pintors essencials de la segona meitat del segle XX. Més que «figuratiu», li escau el qualificatiu del més «realista» dels pintors que fan pintures. Willis Domingo, crític d'Arts Magazine, va definir amb precisió l'objecte i la voluntat artística de Ryman al llarg de la seva vida: «Ha centrat la seva atenció», escrivia Domingo el 1971, «a aconseguir que la pintura, en tant que material natural dotat de vida pròpia, expressi aquesta vida». Ryman és un pintor que va aprendre directament de la pintura quin havia de ser el seu camí. Però els seus primers passos artístics van ser musicals i no plàstics. Va arribar a Nova York el 1952, tocava el saxo tenor i volia ser músic de jazz. Van reorientar la seva trajectòria les hores passades com a vigilant a les sales del Museu d'Art Modern d'aquesta ciutat, un dels seus treballs temporals, que tanmateix va fer durant set anys, acompanyat en feines semblants per Dan Flavin o Sol LeWitt. En aquest museu va mostrar les seves primeres obres el 1958, però no va ser fins al 1967 que va fer la primera exposició individual, a la galeria Paul Bianchini de Nova York, composta per tretze pintures sobre acer laminat. L'obra de Ryman, considerada i reconeguda a Europa tant o més que no pas als Estats Units, ha influït en una transformació radical del camp pictòric i en moltes de les especulacions i propostes dels artistes conceptuals.