En un quadre pintat l’any 1969 –és a dir, quaranta-cinc anys enrere, durant els quals i fins a la seva dolguda defunció l’any 2010, va mantenir una activitat pictòrica frenètica–, Sigmar Polke vaticinava que serien XVII els volums que recollirien els seus Polkes gesammelte Werke. Avui podem afirmar que en caldran força més si volem incloure-hi també la irradiació i l’influx que la seva obra ha exercit en els artistes occidentals actius durant les quatre últimes dècades. Tal com afirma Klaus Honnef, «Polke és una de les autèntiques figures clau de l’art contemporani». De ben jovenet, amb només dotze anys, Polke va abandonar l’Alemanya Oriental amb la seva família per anar a viure a la República Federal d’Alemanya, fet que va representar una mudança que seria determinant en el seu univers visual. «Em sembla que des d’aquell moment, infereix Kevin Power, Polke és conscient que la realitat és una ficció, que és alguna cosa “inventada”. Polke té dues “pel·lícules” a la seva ment i no dóna crèdit a cap d’elles. Les imatges menteixen, i algunes amb consistència.» Va estudiar primer la tècnica de la pintura sobre vidre i, immediatament després, Belles Arts a Düsseldorf, a la Kunstakademie, on va conèixer Joseph Beuys, una presència determinant en la seva concepció artística. Va realitzar la seva primera exposició el 1966 al costat de Gerhard Richter, amb qui compartiria política i estètica durant molts anys. El seu treball s’ha caracteritzat per una dedicació gairebé exclusiva a la pintura, encara que no ha defugit l’escultura i porta sempre al damunt una càmera fotogràfica, si bé no n’exposa gairebé mai les fotos. En la seva pintura, l’amalgama d’imatges i tècniques –és un autèntic mestre que ha investigat fins a l’extenuació les àrees més diverses i, fins i tot, perilloses, com ara la utilització de verins per fer pigments o components del quadre– persegueix exercir un efecte provocador en les consciències davant l’univers visual contemporani i, al mateix temps, impulsar una relectura crítica, irònica i sarcàstica dels ideals del passat o dels discursos de l’art contemporani. German Forest (1982-1984) és una pintura pertanyent a la segona etapa de les tres fonamentals en la seva trajectòria, entre principis i mitjans de la dècada dels vuitanta, quan va reduir el seu compromís ideològic i es va centrar més en la imatge pintada, mentre se servia, per primera vegada, de les teles estampades amb pantalles en les quals dipositava la pintura. Mephisto (1988), amb les seves significatives traces de petjades a la base del quadre, i l’impressionant Triptyque, de l’any següent, són magnífiques peces significatives de les seves exploracions en l’alquímia dels materials pictòrics, aquesta última amb un desplegament mestre de l’ús de les laques.