Els primers anys del decenni de 1980 van representar un temps de canvis per a Espanya; es tancava un cicle històric i en naixia un de nou. En el món de l’art es va produir una reacció a l’ensopiment de l’època anterior, especialment en contextos que havien patit un aïllament més marcat, com ara Galícia. El 1982, per exemple, se celebra la primera edició de la fira d’art ARCO, a Madrid, sorgeixen noves revistes i galeries i el pintor mallorquí Miquel Barceló participa a la Documenta de Kassel. Les primeres obres d’Antón Patiño (Monforte de Lemos, 1957) sorgeixen en aquest context i són el reflex de la vitalitat i l’optimisme de la primera generació que gaudeix de llibertat i democràcia en molt de temps. Hereu de la tradició d’artistes gallecs com Luis Seoane o Reimundo Patiño, que van mantenir una actitud compromesa i inconformista durant la dictadura, Patiño va fixar la seva atenció també en altres referents contemporanis com ara els llenguatges de les noves tendències expressionistes, que proliferaven a Europa i als Estats Units, o la espontaneïtat de les subcultures juvenils del punk o la Movida. Trets que eren presents també en molts dels artistes que van formar part d’Atlántica, un grup informal que va existir entre els anys 1980 i 1983 a Galícia i del qual Patiño era un dels seus principals promotors i l’ideòleg. L’obra Palmeras (1982) pertany a una sèrie i va ser realitzada per a una important exposició col·lectiva que es va celebrar a Madrid, titulada «26 pintores, 13 críticos». Es tracta d’un quadre de gran format, amb un clar eix simètric («totèmic», en paraules de l’artista), que divideix la composició com un mirall. La figura de la palmera blava apareix siluetejada sobre un fons compost per bandes negres i violetes que s’alternen. Aquesta composició sembla al·ludir a la visió d’un paisatge oceànic des d’un espai interior, representat per les franges abstretes d’una persiana. La presència de la palmera, un arbre completament aliè al paisatge gallec, fins a temps molt recents, delimita amb rotunditat el pla del quadre, mentre evoca un espai tropical, paradisíac, així com una naturalesa fèrtil i exuberant. Els colors estridents, àcids, «fauvistes», destaquen, amb ironia, la seva artificiositat. Patiño, igual que altres artistes d’Atlántica, va situar al centre de les seves preocupacions estètiques i conceptuals un passat mític i primitiu, impossible de recuperar però accessible, encara, a través de la memòria, la pintura i la imaginació, que contrastava fortament amb una societat en plena transició del camp a la ciutat.