Pablo Palazuelo
Espanya, 1916
Espanya, 2007
Enrere
Per la qualitat de la seva obra –més que per la seva edat octogenària– Palazuelo és, juntament amb Antoni Tàpies, el gran patriarca de l’art espanyol contemporani. Pablo Palazuelo va cursar estudis d’arquitectura a la School of Arts and Crafts de la Universitat d’Oxford, entre els anys 1933 i 1936. El contacte amb la pintura de Paul Klee, el 1947, i la lectura dels seus textos sobre la línia, van constituir un influx determinant en la seva concepció artística, per més que, en certa manera, es desentengués de Klee en formular la seva línia de treball realment personal. L’any 1948 va viatjar a París. El 1949 va començar a treballar amb la galeria Maeght, on va fer amistat amb Serge Poliakoff, Yves Klein, Alberto Giacometti, Ellsworth Kelly i l’espanyol Eduardo Chillida. Continuaria exposant a les seves sales fins a finals dels anys vuitanta. «Estic investigant una cosa, estic a punt de trobar-la, li segueixo la pista», els va dir Palazuelo als membres del matrimoni Maeght quan es van conèixer. I el que buscava és el que ha distingit la seva obra des d’aleshores i per sempre: una geometria diferent de la dels constructivistes i normatius –que, unes vegades, ha anomenat «transgeometría» i unes altres, «geometria orgànica»–, que no pren el quadrat, el cercle i el triangle com a figures elementals que, amb la seva combinatòria, generen un ordre, sinó que afronta gairebé exclusivament la línia alliberada de les convencions científiques per aventurar-se –mai millor dit– en el crepuscle del somni i en les visions. Una concepció sustentada teòricament en les antigues geometries sagrades, les numerologies hermètiques, el pitagorisme i altres pensaments presocràtics, el neoplatonisme, la cosmologia, la biologia, l’alquímia i el tantrisme. I també en la manera com els xinesos connecten la numerologia amb l’harmonia de les formes en el món i en l’art; en aquest últim, a més, la idea d’ornament en l’Islam. «La geometria em sembla central perquè és la mesura de la matèria», afirma Palazuelo. I també: «La geometria es mostra en els estrats profunds de la naturalesa, com a expressió del nombre en moviment». En el seu cas, la naturalesa pensa i la línia somia. La seva obra revela els ritmes interns de la matèria. Fins i tot els nostres somnis i pensaments són matèria. Pablo Palazuelo va viure a París fins l’any 1969 quan, en morir Aimé Maeght, va tornar a Madrid. El 1973 va presentar la seva primera exposició individual a Madrid, que era també la seva primera exposició individual a Espanya. És també escultor –va mostrar les seves primeres obres l’any 1977– i poeta, i ha col•laborat en composicions musicals. «Les meves escultures, explica, són un desenvolupament de la meva feina sobre l’espai, traslladat de les dues a les tres dimensions». El 1986 es va gravar Le nombre et les eaux, obra composta en col•laboració amb Frédéric Nyst amb una partitura original que sorgeix de l’estructura dels dibuixos de Palazuelo que tenen el mateix títol, El número y las aguas, datats des de 1978. El 1952, Pablo Palazuelo va ser guardonat amb el premi Kandinsky. L’any 1958 va rebre el cinquè premi Carnegie, a Pittsburgh. El 1982, el Ministeri de Cultura espanyol li va atorgar la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes. El 1993 la Comunitat de Madrid li va lliurar el Premio a la Creación Plástica. I el 1999 va obtenir el Premio Nacional de Artes Plásticas. El 2004 va rebre el Premio Velázquez de Artes Plásticas del Ministeri de Cultura espanyol. Va morir l’any 2007.
Mariano Navarro