Albert Oehlen declarava amb absoluta rotunditat el 1984: «Nosaltres fem de la nostra pintura un esdeveniment social, segons una concepció particular del paper del pintor». El «nosaltres» es referia, a part a ell mateix, a les persones amb les quals formava el col·lectiu que la revista Art in America havia batejat amb el nom de La Banda: el seu germà Markus, també artista, i els pintors Werner Büttner (Jena, Turíngia, 1954), amb qui va formar a Hamburg el col·lectiu Desastre de la Democràcia, i el tristament mort Martin Kippenberger, amb qui va representar moltes obres de teatre per a dos, escrites conjuntament. La concepció particular d'Oehlen procedia tant de la relació entre pintura i política que denota la seva obra -per això els retrats de Stalin, Kennedy o Céline- com del seu ús inveterat del cinisme i la ironia, especialment amb relació a temes culturals. L'esdeveniment social no procedia només de la capacitat de provocació de la seva obra, sinó també del que va comportar la pintura neoexpressionista alemanya -de la qual va ser un dels representants més joves- com a renovació davant dels llenguatges plàstics ja existents i, alhora, com a relectura d'un passat recent que estenia les ales sobre el present immediat.