Després d’estudiar a la Universitat de Wisconsin, a Madison, Bruce Nauman es va traslladar a la Universitat de Califòrnia, a Davis, on va acabar els seus estudis de postgrau l’any 1966. És difícil classificar l’obra de Nauman dins d’un moviment determinat. Les seves referències es troben en l’obra dadaista de Man Ray, en el teatre de Samuel Beckett i en diferents corrents de les dècades del 1960 i el 1970 com ara el minimalisme, l’art conceptual i el body art. A més, la seva obra inclou gran varietat de suports: dibuix, pintura, escultura, instal·lació, fotografia, cinema i vídeo entre altres, molt sovint reforçats per l’ús del llenguatge escrit o parlat. Entre les constants del seu treball trobem la presència, de manera més o menys explícita, d’una actitud política i ètica progressista, com també d’un qüestionament del paper de l’artista com un actor més en la societat. En un primer període, comprès entre 1965 i 1972, Nauman reflexionava bàsicament sobre la seva pròpia posició i actitud davant la realitat a través de peces que compartien idealisme i distància irònica a parts iguals. Durant aquells anys, Nauman era present en gran part de les seves obres a través de la seva pròpia imatge, del rastre que el seu cos deixava en diferents suports o de la presència del seu nom i de la seva signatura. A partir del 1973 –coincidint, paradoxalment, amb el primerenc reconeixement de la seva obra, sobretot a Europa– va reduir considerablement la seva producció, mentre començava a tractar temes que anaven més enllà d’ell mateix per plantejar-se qüestions socials. Aleshores va produir un bon nombre d’escultures i instal·lacions amb referències arquitectòniques, com ara la sèrie que formen els seus corredors, que produeixen en l’espectador sensacions molestes i transmeten l’angoixa i la frustració que ell mateix sentia. Cap al 1980 les seves obres es van tornar encara més obertament polítiques, denunciant la violència dels règims totalitaris d’Hispanoamèrica i Sud-àfrica. Durant les dècades següents Nauman va esdevenir una indiscutible referència per a generacions senceres d’artistes, alhora que va veure àmpliament reconeguda la seva obra als Estats Units. La seva obra es va carregar d’una visió agressiva que va poblar els seus vídeos i escultures de personatges turmentats. Des del 1979 viu a Nou Mèxic, en un aïllament voluntari que el manté allunyat de les grans capitals de l’art.