El treball de Miquel Mont reflexiona sobre la percepció del lloc d’exposició a través de la pintura, els límits físics del quadre i la seva progressiva expansió en l’espai. Considerar la seva obra com a pintura és escurçar-ne les possibilitats, ja que objecte, suport i contingut són termes omnipresents en el treball de l’artista, que qüestiona la validesa de continuar pintant al segle xxi. El seu procés parteix de teories que estudien la percepció de la pintura, en les quals el seu diàleg amb l’entorn és de màxima importància per a la creació. Les seves peces habiten la paret i s’escapen de la fórmula tradicional del quadre. Interessat per una tercera dimensionalitat de la pintura, experimenta amb el trencament del suport tradicional: en primer lloc en fractura les acotacions en el desbordament de la pintura, als marges del bastidor, i va alliberant la matèria cada vegada més, a través d’un procés rigorosament intel•lectual que de vegades l’ha dut a fer també de comissari per desenvolupar les seves teories amb el treball d’altres artistes. Aquest trencament amb els sistemes convencionals ja apareix tímidament en aquest políptic del 1997, amb quatre pintures monocromes a base de múltiples capes. El quadre esdevé una composició desconstruïda en quatre unitats autònomes però que es necessiten per formar un tot, que dialoguen entre elles. Juntament amb l’espai, el color és de gran importància en l’obra de l’artista, ja que articula el sentit total de la peça, mai de forma decorativa. Amb el temps, Mont ha estès l’àmbit del seu treball, primer a manera de wall painting i després fins a la tercera dimensió, deslligant-lo de la paret per ocupar l’espai de manera escultòrica, amb la fusta i el metacrilat com a suports que complementen la importància del color en les peces. Miquel Mont viu i treballa a París des del 1989.