Robert Mangold
USA, 1937
Enrere
Robert Mangold ha concebut la seva obra pictòrica a partir d’una hàbil reutilització dels seus components bàsics: la forma, la superfície, el color i la línia. L’artista ha donat una llibertat insòlita a la forma del quadre i ha procurat que l’efecte pictòric s’estengui més enllà dels seus marges físics. Així mateix, ha sabut dotar la pintura d’un alt grau de realitat, i al mateix temps d’una aura gairebé sagrada. La formació de Robert Mangold està relacionada amb la de diverses figures clau del minimalisme. Després d’haver-se graduat el 1959 al Cleveland Institute of Art, va fer un màster a l’Escola d’Art i Arquitectura de la Universitat de Yale, a New Haven, juntament amb altres artistes com ara Brice Marden, Richard Serra o Nancy Graves. El 1962 es va traslladar a Nova York, on va treballar en primer lloc com a vigilant de sala i després com a bibliotecari al Museu d’Art Modern. Va ser aleshores que va conèixer altres artistes, com Robert Ryman i Sol LeWitt, que també treballaven al museu. El 1964 va deixar la feina i es va dedicar a l’ensenyament en diverses escoles d’art de la ciutat, tasca que va dur a terme fins als anys vuitanta. A mitja dècada dels seixanta, Mangold va començar a exposar una pintura despullada de tot contingut simbòlic en benefici de la seva presència física. Seguia els mateixos principis de neutralitat i objectivitat que els seus coetanis minimalistes. Els materials eren aleshores industrials, i aplicava la pintura amb pistola: «En certa manera, semblava important fugir del llenguatge que havia utilitzat la pintura durant tant de temps, i trobar formes de tractar amb el món real», ha explicat l’artista. Tanmateix, les seves configuracions no han seguit mai una sistematització rigorosa com la dels minimalistes. La diversitat de les seves formes, la irregularitat dels seus contorns i la distorsió de les seves geometries, com també els inusuals colors que fa servir (la majoria són tons presos d’objectes quotidians) i la mateixa aplicació de capes de pintura, obeeixen a una elecció personal que, molt sovint, és intuïtiva. A partir dels anys setanta la seva obra va abandonar cautelosament la neutralitat i va introduir elements pictòrics que retornaven a la pintura la seva condició il·lusionista, i va iniciar una evolució cap a formes pictòriques més lliures que van obrir progressivament una via per a l’emoció.
Nimfa Bisbe