Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) inicia la seva trajectòria artística als anys vuitanta a través de la pintura, però el caràcter tradicional dels seus primers treballs muda ben aviat cap a una concepció nova i peculiar del llenguatge pictòric. El gir que proposa és radical: abandonant la tradicional representació de la realitat, es concentra en la realitat de la mateixa pintura. Això el porta a utilitzar les matèries primeres (sofre, carbó, cendra, ferro, etc.) per desposseir la pintura de tot caràcter fictici i d’aquesta manera apel·lar a la seva estricta literalitat. Aquesta comprensió del fet pictòric que simplifica el llenguatge plàstic comporta al seu torn una ampliació de possibilitats, la qual cosa projecta el seu treball en el marc de la crisi de la representació característica de la modernitat. Un exemple n’és la seva obra Malgastar, en la qual el contingut material d’uns pots de pintura oberts s’asseca, com si la pintura se silenciés lentament. A partir d’aquesta redefinició de la pintura, la seva obra sembla que es desplaça cap a l’àmbit de les pràctiques conceptuals. Amb un mètode de treball minuciós, basat en la recollida i la classificació de materials molt subtils propis de la quotidianitat (restes de teixits, pols, retalls de diaris, llum solar…), continua al·ludint a la desaparició d’allò pictòric com a estratègia, precisament, perquè emergeixi un món real format per simples empremtes i rastres. És així com el seu treball, concentrat a explorar les ambivalències entre allò visible i allò absent, multiplica de manera progressiva la recerca en altres mons de suposada contraposició: el que és permanent i el que és efímer, la creació i l’apropiació o, de manera molt especial en els darrers anys, la tensió entre la realitat i la ficció. La complexitat que envolta la idea de ficció és, en efecte, el punt de partida per a la concepció de moltes de les seves obres, entre les quals destaca la sèrie «Sinopsis» (2005), un projecte fet a partir de les sinopsis de pel·lícules publicades a la cartellera dels diaris confrontades amb fotografies d’espais físics on es produeixen, sia platós de filmació o sales de projecció. El resultat és una narració que bascula entre els llocs reals on es realitza la imatge cinematogràfica i el seu caràcter il·lusori. Aquest mateix interès pels processos de construcció i aparició de la imatge en la cultura mediàtica s’estén a treballs com els «Listados», construïts a partir de titulars de diaris. En aquest cas, Aballí retalla xifres i dades de tota mena i les ordena després en grups: quantitats de persones, de morts, ferits o desapareguts, períodes de temps, quantitats de diners, països, etc. En descontextualitzar-la del seu marc original, la informació es reordena i es combina i arriba a presentar fragments de la realitat convertits en índexs abstractes. En tots els casos, el món real ha estat filtrat per una perspectiva mediàtica atroç que encasella els esdeveniments i els redueix a meres estadístiques. Una altra de les obres que té una relació directa amb aquesta metodologia és Papel moneda (2007). La peça es compon de vuit quadres fets amb una acumulació de paper moneda triturat procedent del Banc d’Espanya. Concretament, cadascun s’ha fet amb flocs d’un mateix bitllet d’euro. L’últim quadre de la sèrie és una barreja de tots. Aquí, novament, Aballí construeix una narració inesperada reciclant en clau estètica el material més preuat de la nostra societat, acumulant-lo de manera que redueix tot el seu valor a la simple categoria d’exposició.