anys seixanta es va denominar arte povera, un terme nascut a Itàlia i impulsat pel crític Germano Celant. El terme povera, segons paraules de Simón Marchán Fiz, «està condicionat per l'ús freqüent de materials humils i pobres, generalment no industrials, o per les escasses informacions que aquestes obres ofereixen». Durant els anys setanta, el moviment povera es va estendre decisivament pels països meridionals europeus; a més de Jannis Kounellis, entre els representants d'aquest moviment destaquen Michelangelo Pistolleto, Luciano Fabro, Gilberto Zorio, Mario Merz, Pier Paolo Calzolari i Giovanni Anselmo a Itàlia, o el mateix Antoni Tàpies a Espanya. També alguns artistes alemanys i nord-americans van definir els seus treballs d'una manera molt similar, com és el cas d'Eva Hesse, Joseph Beuys, Ulrich Rückriem, Robert Morris, Richard Serra, Hans Haacke, Robert Smithson o Richard Long. L'obra de Kounellis s'ha caracteritzat des de l'inici per la defensa del tractament de materials no industrials («humanistes» o «orgànics», segons paraules del mateix artista) amb els quals l'artista s'implica totalment, encara que sovint els tracti com a «objectes trobats». Això significava una crítica àcida a les pràctiques minimalistes nord-americanes, que es considerava que no transcendien de la seva pròpia condició formalista i estilística. Els treballs de Kounellis, sempre en format de grans instal·lacions, han recorregut els centres artístics més importants del món. Des de la galeria La Tartaruga, a Roma, on va començar a exposar a la meitat dels anys seixanta, la seva obra ha estat present en nombrosos esdeveniments expositius i museus, com el Museu d'Art Contemporani de Chicago, l'Espai Poblenou de Barcelona, l'ARC/Musée d'Art Moderne de le Ville de Paris, la Documenta de Kassel, l'Institute for Contemporary Art de Boston, l'Stedelijk Museum d'Amsterdam, el Museu Nacional Centre Georges Pompidou de París, la Tate Gallery de Londres, etc.