Anselm Kiefer
Alemanya, 1945
Enrere
Anselm Kiefer va néixer el mateix any que va acabar la Segona Guerra Mundial, i va créixer sent testimoni de l’esforç del seu país per refer-se de la gran derrota i superar un sentiment de culpa dolorós. Obsessionat per aquest terrible període de la història alemanya, Kiefer es va dedicar durant vint anys a explorar amb la pintura els mites i la història del nacionalisme alemany, i va qüestionar, a partir de la tria de les imatges i els temes, alguns tabús de la consciència alemanya, en un intent de reconciliació social. Kiefer va estudiar a les acadèmies de Friburg, Karlsruhe i finalment a Düsseldorf, on va tenir com a mentor a Joseph Beuys.
Del 1969 al 1990, Kiefer va fer una pintura simbòlica i narrativa, amb un to existencialista i no gaire allunyat de la idea romàntica de l’artista com a visionari. La seva imatgeria s’inspira en la literatura i la història germàniques, l’òpera wagneriana i la història nazi mateixa, com també en la mitologia, la teologia, la història bíblica i fins i tot l’alquímia. «Treballo amb símbols que vinculen la nostra consciència amb el passat. Els símbols creen una mena de continuïtat simultània i nosaltres recordem els nostres orígens», explicava l’artista el 1980.
El 1991, l’any de la reunificació de les dues Alemanyes, Kiefer va emprendre un llarg viatge per diferents països fins que, el 1993, es va establir al sud de França, a Barjac, on viu actualment. Aquell mateix any va presentar a la galeria Marian Goodman de Nova York una exposició titulada «Twenty Years of Loneliness» (Vint anys de soledat), que consistia en tres-centes pintures fetes en diferents moments de la seva vida que es mostraven en una pila, aparentment abandonades, com si algú se n’hagués desfet. L’exposició indicava, en aparença, el final d’una època, un comiat o, tal com algú va interpretar, una mena d’exorcisme del drama que aquestes pintures representaven. Kiefer no va tornar a exposar fins tres anys després. La seva nova obra mantenia l’anterior esperit existencialista i simbòlic, però substituïa les referències a la qüestió alemanya per una visió mística i transcendent de la humanitat, construïda a partir d’una intricada xarxa d’al·lusions a diferents tradicions espirituals.
Nimfa Bisbe