Rodney Graham
Canadà, 1949
Enrere
Rodney Graham va néixer a la petita localitat d’Abbotsford, però ja l’any 1964 es va traslladar amb la família a Vancouver, on va cursar estudis d’Història de l’art, Antropologia i Literatura anglesa i francesa a la Universitat de British Columbia; una formació especialment significativa per al posterior desenvolupament de la seva pràctica artística.
Emmarcat inicialment dins la tradició del minimalisme i artista representatiu de l’evolució de l’art conceptual durant els anys vuitanta, el treball de Rodney Graham es nodreix de contínues referències literàries i culturals. Ja sigui a través d’escultures, instal·lacions, fotografies, pintures, vídeos, pel·lícules o peces sonores, la seva obra ofereix una anàlisi de la cultura occidental basada en l’apropiació i la resignificació de les nostres formes de coneixement. Exercicis d’apropiació de l’entorn immediat –unes vegades, a partir de textos i llibres, altres mitjançant llocs o situacions específiques– que l’artista prefereix definir com una tasca d’«indexació», entesa així com la recerca d’aquells indicis que en determinen els interessos.
Bona prova d’aquesta indexació la trobem a Collected Papers (1988), una escultura en la qual Graham uneix conceptualment l’objecte minimalista –referència directa a les estructures formals de Donald Judd– i les obres completes, en cinc volums, de Sigmund Freud, un autor que l’artista ha anat investigant al llarg de la seva trajectòria. D’aquesta manera, la repetició del mòdul bàsic de Judd adquireix una nova funció no estètica: integrar els cinc llibres de Freud, que a la vegada es converteixen en un objecte.
D’altra banda, la videoinstal·lació Rheinmetall/Victoria 8 (2003) és potser una de les peces més emblemàtiques de Rodney Graham. Una lectura poètica sobre l’obsolescència i el pas del temps narrada a través dels primers plans d’una màquina d’escriure trobada de manera fortuïta per l’artista en una botiga de segona mà de Vancouver. Una pel·lícula rodada en 35 mm que, en poc més de deu minuts, mostra la màquina mentre aquesta es va cobrint per una progressiva i malenconiosa nevada a base de farina; un gest mínim que genera un trànsit visual que parteix de la relíquia per arribar a la ruïna. A més, la peça incorpora un diàleg visual i sonor entre la màquina d’escriure (Rheinmetall) i el projector de cinema (Victoria 8).
David Armengol