Cheryl Donegan va irrompre en l’escena artística al començament dels anys noranta, quan ho feia una generació de creadors –amb una presència important de dones– que havien assumit els ensenyaments de les pràctiques conceptuals i que es van dotar d’una extraordinària llibertat d’acció pel que fa a l’ús dels diferents mitjans. Vídeo, pintura, fotografia, dibuix o instal·lació convivien en una forma de treballar que no buscava la destresa en els llenguatges específics, sinó que els concebia com a eines. Cheryl Donegan es va donar a conèixer amb una sèrie de vídeos –low-tech– que eren, si cal ser precisos, accions performatives davant la càmera on ja apareixen algunes de les constants de han definit el seu treball posterior: humor, descaradura, crítica, provocació, joc, ironia… En aquests vídeos dirigia els seus dards contra aspectes a primera vista dispars, com ara els estereotips de la sexualitat masculina (Head, 1993) o determinats noms de l’art del segle XX, com Franz Kline, a qui parodia –per la seva utilització dels cossos de les models com a brotxes– a través del gest d’imprimir sobre paper el seu propi cul impregnat de pintura verda mentre sona música disco (Kmria.mp4, 1992). Donegan recorre a tot tipus de referències, que poden venir tant de l’art com de la música pop, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, de la moda o la pornografia, per qüestionar amb acidesa la cultura dominant i els comportaments socialment acceptats, i ho fa mitjançant gestos, accions o històries aparentment banals en què introdueix dinamitadores càrregues de profunditat. A The Janice Tapes (2000) –que agrupa els vídeos Lieder, Cellardoor i Whoa Whoa Studio (for Courbet)– és també l’artista mateixa qui se situa davant de la càmera, amb el cap embolicat amb cinta adhesiva, i escenifica una sèrie d’accions pautades, tot i que aparentment atzaroses i absurdes, amb les quals reflexiona sobre la pràctica artística, el mitjà pictòric, l’estudi com a espai de producció, la idea de rendiment o el procés creatiu. Cheryl Donegan va estudiar pintura a la Rhode Island School of Desing i, més endavant, al Hunter College de Nova York. La seva obra s’ha exposat al Guggenheim Museum i al MoMA PS1 de Nova York, a les biennals de Whitney, Lió i Venècia, al Museum of Modern Art de Chicago i al Stedelijk Museum d’Amsterdam, entre altres.