Cristina Iglesias és el reflex d’un dels paradigmes del canvi que va experimentar l’escena de les arts plàstiques espanyoles la dècada dels vuitanta, concretament en la internacionalització del seu acompliment i de les seves inquietuds. Va estudiar a la Chelsea School of Art de Londres entre els anys 1979 i 1982, i va exposar per primera vegada a la capital britànica el mateix any de la seva llicenciatura. La seva primera mostra individual va tenir lloc l’any següent a Portugal, a la Galería Cómicos de Lisboa. Uns quants mesos més tard va exposar també a Madrid. Els anys següents la seva obra va estar exposada al CAPC Musée d’Art Contemporain de Burdeus, al Kunstverein für die Rheinlande und Westfalen de Düsseldorf, a la De Appel Foundation d’Amsterdam, a la Kuntshalle de Berna, a l’Art Gallery of York University d’Ontario i a l’Stedelijk Van Abbemuseum d’Eindhoven, així com a galeries privades de diversos països, entre els quals Espanya. Representant espanyola, junt amb Antoni Tàpies, a la XLV edició de la Biennal de Venècia (1993), la seva primera exposició en un museu nacional va haver d’esperar fins al 1998, quan, en col·laboració amb el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i el Guggenheim de Bilbao van exhibir la seva obra. El MNCARS ha repetit una retrospectiva individual seva el 2013. Iglesias ha exposat també al Carré D’Art - Musée d’Art Contemporain de Nîmes, al Museu de Arte Contemporânea de Serralves de Porto, a la Whitechapel Gallery de Londres i a l’Irish Museum of Modern Art de Dublín, al Museum Ludwig de Colònia, a la Pinacoteca do Estado de São Paulo i a la Fondazione Arnaldo Pomodoro de Milà. El 2011 va treballar amb la Marian Goodman Gallery de Nova York. Els últims anys ha intensificat el nombre i les dificultats de les seves intervencions públiques o per a espais privats. En són un exemple les impactants Towers the Ground, al Castello di Ama, a la Toscana italiana; Estancias sumergidas, a la Baixa Califòrnia Sud, a Mèxic, i Inhotim, al parc del mateix nom al Brasil. La seva obra es troba en col·leccions destacades com ara les del Museo Reina Sofía (Madrid), el Centre Pompidou (París), la Tate Modern (Londres), el Museu de Serralves (Porto), el MOCA (Los Angeles), el Hirshhorn Museum (Washington), el Guggenheim (Bilbao), el MACBA (Barcelona), el Van Abbemuseum (Eindhoven), la Kunsthalle (Berna), el Musée de Grenoble i altres. Dues de les peces de la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani, totes dues sense títol, daten del 1985, l'inici de la seva carrera pública. Corredor suspendido, del 2005, és un bon exemple de les gelosies i recintes que van caracteritzar les seves primeres instal·lacions.