Format al departament de pintura de la St. Martin’s School de Londres, Craigie Horsfield va ser un dels primers artistes que al començament dels anys setanta (malgrat que no va començar a mostrar les seves obres fins a la darreria dels vuitanta) es van passar al camp de la fotografia, ja que la consideraven una manera específica de relacionar-se amb el món, i s’hi podien fer unes intervencions i unes anàlisis igualment específiques. A més, i sobretot, l’entenien com un poderós sistema de representació de la complexa fenomenologia de la contemporaneïtat social, amb unes possibilitats creixents que tot just començaven a apuntar, i que es desenvoluparia amb tota la seva magnitud al llarg de la dècada següent. La fotografia entesa com a mitjà fa que les obres de Horsfield necessitin ser tractades en termes d’imatge i des d’òptiques de visualitat, i no com un simple registre o testimoni de fragments d’una realitat concreta, un concepte que d’altra banda ha estat intensament qüestionat durant els darrers anys. El 1972 es va traslladar a Polònia per conèixer en directe l’experiència vital en un país d’òrbita socialista, i va tornar a Londres al final de la dècada. Va participar en exposicions cabdals pel que fa a la reconsideració creixent de les obres fotogràfiques dins l’esfera dels tableaux, de l’objectivitat i del site-specific, com ara «Une autre objectivité» (1988), i en diverses mostres a Londres (Institute of Contemporary Art), Nova York, Minneapolis (Walker Art Center), Colònia, Pittsburgh (Carnegie International) i Kassel (Documenta X). Però fou amb el projecte «La ciutat de la gent», desenvolupat i presentat a Barcelona (Fundació Antoni Tàpies, 1996), que Horsfield es va endinsar en el treball articulat al voltant de projectes de col·laboració social: la immersió directa del discurs artístic en un teixit de relacions, en flux continu, que determinen i reconfiguren la idea de la comunitat i de l’experiència col·lectiva, juntament amb la redefinició de la individualitat des dels àmbits canviants i la convivència, fan de la seva obra un dispositiu essencialment racional, més enllà dels mecanismes tradicionals de l’experiència estètica o de la subjectivitat creadora.