Si bé la formació acadèmica i els primers treballs d’Aernout Mik (Groningen, Holanda, 1962) van ser en escultura, als anys noranta la seva producció es va començar a desenvolupar en l’espai i va acabar convertint-se en instal·lacions que contenien vídeos. El seu interès radica en el fet que torna a treballar el vídeo en la seva dimensió física, com un element en l’espai i en els seus aspectes performatius. Les pantalles i les estructures que formen les seves peces funcionen com a interrupcions i obstacles en l’espai. Les arquitectures que Mik construeix per a les seves instal·lacions són elements inextricables de les peces, connecten l’aspecte visual amb el tàctil. El seu treball es basa en la interrelació que es produeix en l’espai entre aquestes estructures i el visitant. Un altre element que accentua l’aspecte tàctil i corpori de les peces de Mik és el fet que les projeccions que formen les instal·lacions són silents. L’absència de so aguditza la vista i permet veure més coses de manera simultània. A la vegada, però, el fet que l’espectador no pugui seguir els diàlegs crea una sensació d’estranyesa i d’alienació respecte del que succeeix en les imatges. A més, l’estructura en bucle que presenten els vídeos, juntament amb l’absència d’estructures narratives convencionals, fa que un sentiment de desassossec i d’incertesa prevalgui en l’espectador durant el visionat dels seus treballs. Els vídeos de Mik es componen d’una successió d’esdeveniments que, no obstant les aparences, no conflueixen en una història. Tampoc no hi ha uns personatges més importants que uns altres: la massa o el grup de gent són els veritables protagonistes en aquests vídeos. En les situacions que es representen sempre hi ha un moment de crisi, un esclat de violència que estableix similituds amb possibles esdeveniments reals; existeix un sentiment de reconeixement malgrat que no sigui la representació de cap esdeveniment verídic. Aquest és el cas també de Pulverous (2003), un treball format per tres vídeos i les seves corresponents estructures arquitectòniques, que mostren l’interior d’un magatzem de menjar on diferents individus trenquen i buiden els paquets de les prestatgeries. L’escena està inspirada parcialment en una tradició del indis nord-americans, un ritual en què l’amfitrió d’una festa destrueix objectes valuosos com a signe de la seva opulència. Malgrat que l’escena no hi té res a veure, l’espectador no pot evitar relacionar el que mostra amb accions de saqueig d’una gran ciutat. L’obra de Mik es basa en la logística i els mecanismes de la mirada, així com en la relació dels cossos en moviment en l’espai.