João Onofre
Portugal, 1976
Enrere
La tecnologia digital va experimentar una revolució sorprenent en la dècada dels noranta. La democratització d’Internet i tot el que això va implicar en termes socials, econòmics i polítics, ho posa de manifest. Altres símptomes d’aquest canvi es van fer patents en les tecnologies audiovisuals, molt accessibles a partir de llavors. En aquest context, van ser molts els artistes que van adoptar el vídeo com a mitjà d’expressió, davant de l’ús més limitat i específic que havia tingut en les generacions anteriors. Un dels moments àlgids d’aquest procés es va viure l’estiu del 2002, quan les obres que es van presentar en aquest suport en exposicions tan rellevants com la Documenta de Kassel o la Manifesta que es va celebrar a Frankfurt (una biennal itinerant d’art jove), van ser una aclaparadora majoria.
L’obra d’artistes com el portuguès João Onofre (Lisboa, 1976) s’entén millor si la vinculem a aquests fets, als quals es podria afegir l’interès, comú en molts altres artistes de la seva generació –com ara Sergio Prego, a Espanya–, per la temporalitat de la imatge i la relectura dels projectes pioners de l’art conceptual. Algunes de les primeres obres d’Onofre van investigar aquestes qüestions a partir d’imatges apropiades; generalment de pel·lícules que van deixar una empremta en la història del cinema, com ara L’Eclisse (1962), de Michelangelo Antonioni, 2001: una odissea a l’espai (1968), d’Stanley Kubrick o Martha (1974), de Rainer Werner Fassbinder. En la seva obra Sense títol (Martha), Onofre va aïllar uns pocs segons del film del director alemany –famosos per l’elegància, l’expressivitat i l’habilitat tècnica amb què el càmera, Michael Ballhaus, va filmar l’escena, mitjançant un innovador moviment envoltant– en què els protagonistes (un home i una dona que viuen una relació turmentada), es troben i passen de llarg, mentre tots dos mantenen la mirada fixa en els ulls de l’altre.
La intensitat psicològica i emocional d’aquest moment, que Fassbinder va emfatitzar emprant la càmera lenta, resumeix, en certa manera, l’argument de la pel·lícula, i va cridar poderosament l’atenció d’Onofre. Fins al punt que va decidir convertir-lo en un bucle de setze segons, mut, que es repeteix de manera obsessiva i fins a l’infinit. L’aportació consisteix doncs a recalcar que l’impuls que atrau Martha i Helmut sembla ser el mateix que impedeix el seu contacte, en una aguda reflexió sobre els processos d’incomunicació humana. Aquesta representació espacial de les relacions intersubjectives va ser habitual en les primeres obres de l’artista, concebudes totes elles per dues persones que «executen moviments instintius i reaccions o, per contra, moviments realitzats amb gran esforç», com es pot apreciar a Sense títol (We Will Never Be Boring) (1997), o Nothing Will Go Wrong (2000). Amb el temps, Onofre va abandonar el material apropiat i va començar a col·laborar amb intèrprets que escenificaven aquestes performances, que filmava i editava en vídeo, per extreure els màxims recursos expressius del medi i inaugurar una nova etapa en la seva trajectòria.
Pedro de Llano