La pintura de Gortázar parteix d’una formació figurativa clàssica a la qual l’artista afegeix, sense prejudicis, un interès pel pop nord-americà. A això s’afegeix també la influència de l’escola de l’avantguarda pictòrica basca, com també un toc matissià –en la part cromàtica, en la pinzellada– també recognoscible. La narrativa de les seves teles és en certa manera onírica, és plena d’una simbologia absolutament personalitzada i en la qual el tema del quadre dins del quadre es repeteix invariablement, com a qüestionament del per què pintar i què pintar. La presència de la figura humana és habitual en uns entorns especialment embullats, coloristes, unes escenografies característiques del seu treball, com en el cas de El salón invadido, on abunden les referències múltiples, com en tota la seva obra, perquè l’espectador quedi atrapat en la seva recerca i interpretació. Una espècie de horror vacui omple la tela, acompanyat d’una transgressió intencionada dels límits del que és interior i exterior, també característica en l’obra de l’artista. Color i textura són els seus camps d’experimentació, en la tradició clàssica de la pintura. Un any després de pintar aquesta obra, Gortázar en fa una altra que titula de manera similar, El estudio invadido, en la qual el quadre en blanc representa el terror de l’artista a l’absència d’inspiració.