Curro González és un artista fidel. Sí, fidel a ell mateix –és poc habitual trobar obres tan sinceres i fermes en els seus principis com la d’aquest artista–; fidel a la seva ciutat, Sevilla; fidel a les seves obsessions, tant literàries (James Joyce, per exemple) com artístiques, sense deixar de banda les cinematogràfiques, i fidel a Kevin Power, el crític d’art que ha sabut analitzar més bé els plecs del seu discurs estètic i aportar als espectadors i les espectadores claus ignotes per comprendre una obra plàstica complexa. La trajectòria pictòrica de Curro González, pausada i constant, s’ha pogut seguir gràcies a exposicions individuals i col·lectives que ha fet a Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Colònia i Lisboa. Home de blues –com l’ha anomenat Kevin Power– que s’ha construït la seva llar kafkiana i les seves obsessions al cap, Curro González destil·la en la seva obra una malenconia profunda tenyida de tocs irònics, i una visualitat polièdrica en la qual es barregen influències de la cultura popular (les revistes d’actualitat) i evocacions de la gran pintura clàssica (Nicolas Poussin, entre d’altres). En les seves pintures i dibuixos utilitza sovint formes que fan pensar en somnis i en construccions imaginàries, en ciutats vistes a través de plànols (Hacia el final de la jornada II, 1989) i en éssers humans desposseïts de la seva forma o immersos en eixams de cossos. La seva visió de l’existència és sempre fragmentària. El paisatge també forma part de les cosmogonies que vol explorar, com a El bosque de leche 1999), però es tracta d’un paisatge de la ment que defuig del realisme, d’un paisatge críptic on respiren amagades algunes figures humanes que fan un efecte aclaparador i asfixiant. La seva concepció de la creació artística és por resumir en la peça Como un monumento al artista, del 2010, que es pot veure al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, a Sevilla, on representa escultòricament un creador visionari envoltat d’estranys instruments musicals.