María Gómez comença a exposar regularment de manera individual a partir del 1983, amb un estil marcat per una figuració d’ordre expressionista. Amb una paleta cromàtica austera, intencionadament limitada a les gammes d’ocres, grisos, marrons, verds i grocs, el seu treball es desenvolupa en unes sèries en les quals paisatge és el gran protagonista, i la figura humana no existeix o apareix ocasionalment, en actitud reflexiva, tot això amb un marcat caire romàntic. En el cas de Paisaje con obrero i Paisaje, la inclusió al primer quadre d’un operari com a protagonista en primer plànol, amb una carretera i un cotxe amb els llums encesos al fons, ens apropa fugaçment al moment contemporani, però sense que hi hagi cap mena de càrrega realista a la representació. Gómez continua la tradició formal postromàntica en la qual s’inscriu tota la seva obra, i de la qual no es desvia tret del suport, amb incursions ocasionals en l’escultura, sempre exempta i dins dels cànons més clàssics. Una sobrietat intencionada accentua la idea de solitud que impregna tota la seva obra, carregada d’un misticisme auster. Les seves natures imprecises en temps i lloc, banyades d’una llum crepuscular o directament fosca, boirosa, ens parlen del paisatge interior de l’artista, que per bé que alguna vegada s’ha comparat amb el romanticisme alemany, sota la seva mà reprèn una austeritat ben castellana i alhora metafísica.